Salut reproductiva:
“és un estat general de benestar físic, mental i social, i no de simple absència de malalties o dolences, en tots els aspectes relacionats amb el sistema reproductiu, les seves funcions i processos. En conseqüència, la salut reproductiva suposa la capacitat de gaudir d’una vida sexual satisfactòria i sense riscos, i de procrear i la llibertat per a decidir fer-ho o no fer-ho quan i amb quina  freqüència”.

Salut Sexual:
“ el seu objectiu és el desenvolupament de la vida i de les relacions personals i no solament l’assessorament i l’atenció en matèria de reproducció i malalties de transmissió sexual”.
I, per tant, les metes que es plantegen per tal de millorar la situació de la salut sexual i reproductiva són: 

Reduir a la meitat la taxa d’analfabetisme de dones i nenes per a l’any 2005 i garantir l’escolarització del 90% dels nens i nenes de tot el món per a l’any  2010.

Per al 2005, almenys el 60% dels serveis d’atenció primària sobre salut i planificació familiar han d’oferir la gama més àmplia de mètodes anticonceptius segurs i eficaços, així com, atenció durant l’embaràs i prevenció de malalties de transmissió sexual.

Per al 2005, almenys un 40% dels parts han de comptar amb l’assistència de personal capacitat en aquells països on la taxa de mortalitat materna és molt alta.

Per al 2005, s’ha de reduir a la meitat el desequilibri entre la proporció de persones que utilitzen anticonceptius i les que expressen el desig d’espaiar els parts i/o limitar el nombre de fills/es.

Per al 2005, les taxes de contagi del VIH/SIDA de joves entre 15 i 24 anys s’ha de reduir en un 25%.

Per tal d’assolir aquests objectius en el temps previst es va planificar quins serien els recursos necessaris, dels qual els països en vies de desenvolupament es comprometeren a aportar-ne dos terços i la resta els països desenvolupats. De la mateixa manera, s’estableixen unes recomanacions perquè aquests recursos es destinin en un 60% a crear serveis de planificació familiar, incloent la provisió de mètodes anticonceptius, activitats d’informació, educació i comunicacions relatives a la planificació familiar, el desenvolupament de la infraestructura i millora de les instal·lacions i serveis de planificació familiar i l’elaboració de polítiques i avaluació de programes, estadístiques de serveis bàsics i esforços especials per aconseguir una atenció de qualitat. En un 29% a serveis bàsics de salut reproductiva, entenent com a tals serveis d’informació i atenció prenatal, durant el part i el postpart; serveis d’informació, educació i comunicació sobre salut reproductiva, incloses les infeccions de transmissió sexual (ITS), sexualitat responsable i paternitat responsable; serveis de tractament d’ITS i infeccions de l’aparell reproductor; prevenció de la infertilitat i tractament adequat i serveis d’educació i consulta per a les ITS, inclosos el VIH/SIDA i en el cas de complicacions de l’embaràs i el part. En un 9% a programes de prevenció de infeccions de transmissió sexual, incloent programes de difusió als mitjans de comunicació, programes d’educació escolar i ampliació de la distribució de preservatius. En un 3% a la investigació de polítiques de població, recopilació de dades demogràfiques i programes de capacitació.

A més d’aquests serveis, s’inclouen dins l’àmbit de la salut sexual i reproductiva aquells programes de salut materno-infantil, excepte en el cas que es centrin en salut infantil sense tenir en compte a la mare; les ajudes contra les pràctiques nocives com la mutilació genital femenina, la violència de gènere o l’abús sexual.

Per avaluar el grau d’acompliment d’aquests acords, pel que fa als països desenvolupats, s’ha establert com a mesura de referència la dedicació per part de cada Estat del 4% de l’Ajuda Oficial al Desenvolupament a programes de salut sexual i reproductiva. Actualment s’estima que dels 5.700 milions de pessetes que corresponia aportar als Estats donants abans de l’any 2000, entre els que s’inclou l’Estat Espanyol, solament se n’han fet efectius 2/5 parts, mentre que els països més pobres n’han aportat gairebé la totalitat dels 11.300 milions de pessetes que els corresponia segons els acords. En el cas de l’Estat Espanyol, el total de l’ajuda destinada a programes de salut reproductiva, va arribar en el període 1995-1998 a un 0,46% de l’AOD, percentatge que es torba molt llunyà del 4% recomanat a El Caire i de la mitjana dels països del Comitè d’Ajuda al Desenvolupament (CAD) de l’OCDE, que ronda el 2%.

Sense dubte la Conferència de El Caire va ser un punt culminant per al el procés de configuració dels drets sexuals i reproductius que s’acaba de completar l’any 1995 a Beijing on es celebra la IV Conferència Mundial sobre les Dones i on es consensua una Plataforma per a l’Acció que recull mesures i propostes per a l’empoderament de les dones de tot el món. En relació a la salut i els drets sexuals i reproductius, es reafirmen els acords de El Caire i s’avança en la definició d’aquests drets. La qüestió més important d’aquesta trobada és que per primera vegada, i ja per sempre, es fa referència als drets sexuals i reproductius com a part indissoluble dels Drets Humans: " Els drets humans de les dones inclouen el seu dret a exercir el control i decidir lliure i responsablement sobre les qüestions relatives a la seva sexualitat, inclosa la seva salut sexual i reproductiva, lliures de coerció, discriminació i violència". De la mateixa manera,es va aprofundir en la definició de totes les formes de violència que s’exercien sobre les dones en el món i la seva relació amb la salut, i es va classificar la mutilació genital com a violència. Es va instar també  als governs a revisar les lleis que contenguin mesures punitives contra les dones que han practicat avortaments il·legals.

Després d’aquestes Conferències que marquen els acords bàsic a que van arribar els països participants s’han anat fent una sèrie de revisions i aportacions. De la mateixa manera que de la Primera Conferència Mundial de Promoció de la Salut d’Ottawa n’ha sorgit la Carta de Bangkok realitzada per experts i fent recomanacions per a la millora de la salut a nivell gobal, i també, s’han anat fent trobades per fer el seguiment dels acords presos; la Conferència de El Caire i de Beijing han rebut revisions fetes cada cinc anys on es posava de manifest la falta de compromís dels països acordants ja que la majoria d’acords adoptats no s’estaven duent a terme.

Tant a El Caire + 5, El Caire +10 com els informes fets per la Plataforma de Beijing + 5 i  Beijing + 10 posen de manifest la necessitat que els governs dels països acordants s’impliquin més per afavorir l’assoliment dels objectius que s’havien marcat. Incideixen en els drets que es van definir en les conferències originàries i exigeixen el compromís real d’aquest governs per tal de garantir-los. Un cop més, proposen les accions necessàries per tal que aquests drets es facin realitat.

El 3 de juliol del 2002, el Parlament Europeu acorda una Resolució sobre salut sexual i reproductiva i els drets en aquesta matèria (2001/2128(1NI)) i tot i que es tracta d’un text no vinculant jurídicament, passa a formar part del bagatge comunitari i a orientar altres polítiques de la UE com són les de cooperació al desenvolupament. Alhora, recolza i promou els acords de la El Caire i Beijing i insta a assolir l’objectiu de Beijing + 5 per tal d’aconseguir un accés universal a l’assistència sanitària d’alta qualitat d’aquí al 2015, inclosa l’assistència en matèria de salut sexual i reproductiva.

Al 2004, deu anys després de la Conferència de El Caire, on 179 països van traçar un pla de 20 anys per a millorar la salut reproductiva i altres serveis que afecten a la població i el desenvolupament en tot el món, hi ha diverses lectures sobre l’assoliment dels objectius. De camí al 2015, data establerta per aquest assoliment es pot dir que moltes persones gaudeixen de millor salut reproductiva, però continua havent-hi un gran nombre de serveis als quals no poden accedir les persones més desfavorides. Es dona més importància a l’atenció materna, però no s’observa la reducció corresponent en la seva mortalitat als països més pobres. Incrementa el nombre d’infants que sobreviuen els primers anys de vida, però més es queden orfes a causa del VIH-SIDA. Augmenta el nombre de nenes que assisteixen a l’escola, però mes no reben educació a causa del creixent cost escolar.

La majoria dels països han establert polítiques i programes de salut reproductiva (o ampliat els que tenien). Molts també han reorientat els serveis d’atenció materno-infantil i planificació familiar, per a millorar la qualitat i satisfer les necessitats dels clients. Alhora, els drets de reproducció (el dret de la dona a escollir la quantitat de fills/es que desitja tenir i l’espai entre un y altre) han rebut major atenció en les lleis i las polítiques. A pesar d’aquestes metes normatives, continuen les grans disparitats en la capacitat de les parelles per a obtenir serveis i informació de salut reproductiva. L’any 2004, es comptabilitzen gairebé 201 milions de dones que no estan utilitzant cap mètode anticonceptiu i que sostenen que els agradaria espaiar o reduir els seus parts. Si bé la conferència de El Caire donava prioritat a reduir la necessitat insatisfeta d’aquests mètodes, les deficiències de finançament continuen representant un gran obstacle per aconseguir-ho.

Lúltim informe de la Plataforma de Beijing publicat durant el 2007 recull el seguiment de mesures i progressos que s’han fet fins respecte als acords presos l’any 1995. Tot i que posa de manifest l’avenç en l’educació, la reducció de la mortalitat de la mare durant el part, les millores de serveis de planificació familiar, la persecució de la violència contra les dones entre d’altres, la no discriminació i la igualtat; també dóna una sèrie de recomanacions a tenir en compte per arribar als objectius marcats que, a dia d’avui, continuen estan molt lluny.